lunes, diciembre 17, 2007
Els pardals piulen i les boires s'alevanten
Rojo, naranja, amarillo, verde, azul, violeta y añil, los colores del arco iris. Mai he sabut què deu ser el "añil" però així ens ho van ensenyar en l'escola. En aquella època tot ens sorprenia, tot era nou, però també ens ho creiem tot. Si ens deien que la lletra "m" era un pont o que el piquet de la "i" era una estrela que li vingué del cel flipàvem en colors. "Que lista era la seño que sabe tanto". Que ignorants erem però que be que viviem, o això pensem ara, perquè la realitat es que de qualsevol cosa feiem una muntanya.
Aquesta vesprada he mirat per la finestra i he vist aquest Arc de Sant Martí enorme i m'ha fet recordar aquells temps passats de l'escola, aquella ilusio per descobrir, aquells amics de quan era un xiquet i dels que no en se res d'ells. D'aquell entorn que només perdura en la ment dels que allí vam ser feliços jugant despreocupats i que ja no existeix, els descampats, la "pandilla", els genolls pelats, ... tanque els ulls i veig un fum de coses i objectes que formen part del meu passat i em fique trist de malenconia.
Tot és finit, jo sóc finit i el mon continua, però aquest també és finit. Reflexiones i penses, per que cal lluitar si tot s'acaba? S'acaba... realment s'acaba? Ningú ho sap, però allò clar és que el mon és un mecanisme perfecte que està patint un virus troià que és l'especie humana. Cal ser tan egoistes com som? Per a que serveix tanta especulació, tant de macroprojecte urbanístic, tants luxes inútils? Ens mereixem explotar, destruir, desestabilitzar un mon en que tenim el luxe de viure. El mon sempre ha estat ahí abans que qualsevol persona. Per tant, és el mon qui s'ha d'adaptar a nosaltres o nosaltres al mon? L'home neix, apren, disfruta, destrueix i mor.
Aquesta vesprada he mirat per la finestra i he vist aquest Arc de Sant Martí enorme i m'ha fet recordar aquells temps passats de l'escola, aquella ilusio per descobrir, aquells amics de quan era un xiquet i dels que no en se res d'ells. D'aquell entorn que només perdura en la ment dels que allí vam ser feliços jugant despreocupats i que ja no existeix, els descampats, la "pandilla", els genolls pelats, ... tanque els ulls i veig un fum de coses i objectes que formen part del meu passat i em fique trist de malenconia.
Tot és finit, jo sóc finit i el mon continua, però aquest també és finit. Reflexiones i penses, per que cal lluitar si tot s'acaba? S'acaba... realment s'acaba? Ningú ho sap, però allò clar és que el mon és un mecanisme perfecte que està patint un virus troià que és l'especie humana. Cal ser tan egoistes com som? Per a que serveix tanta especulació, tant de macroprojecte urbanístic, tants luxes inútils? Ens mereixem explotar, destruir, desestabilitzar un mon en que tenim el luxe de viure. El mon sempre ha estat ahí abans que qualsevol persona. Per tant, és el mon qui s'ha d'adaptar a nosaltres o nosaltres al mon? L'home neix, apren, disfruta, destrueix i mor.
Etiquetas: Personal
Comments:
<< Home
doncs si, jo també recorde eixa bonica escola pública rodejada de taronjers on els yonquis anaven de nit a pinxar-se i després estava ple de jeringuilles.
Quins records, quina infantessa més dolça vam passar
Quins records, quina infantessa més dolça vam passar
# Colgado por: 
: 12/20/2007 12:38 p. m.
: 12/20/2007 12:38 p. m.
No os quejeis tanto que gracias a nosotros ahora sois lo que sois
# Colgado por: : 12/20/2007 4:00 p. m.
: 12/20/2007 4:00 p. m.
Mare quines filosofaes!!!
Si, sí molt boniques les fotos però suposo quehauran canviat una mica des d'aquella època...
Publicar un comentario
Si, sí molt boniques les fotos però suposo quehauran canviat una mica des d'aquella època...
# Colgado por: : 12/24/2007 3:38 p. m.
: 12/24/2007 3:38 p. m. << Home
